Rosa Bausá Torres |
|
| |
|
|
TESTIMONI DE ROSA BAUSÀ TORRES
A la guerra arribava un avió de Palma de Mallorca, li deien “la pava”, i a les sis de la matinada començava a bombardejar, nosaltres ens anàvem correns allí on Gaetà Huguet - ara és una escola, llavors hi havia una bodega -, l’amo recollia, de les seves finques a Vilafamés, el raïm. Anàvem correns correns desde la Ronda fins al carrer Galícia on estaven les bodegues. Ens juntàvem totes les famílies de l’entorn. Més endavant, veient que els bombardejos no paraven, un home de professió obrer, per tant tenia capacitat per a obrar, va pensar de fer un refugi dins de les cases de la Ronda Vinatea. Eren tot plantes baixes, a més ell sabia per on eren tots els pous cecs, encara no hi havia clavegueram. I cap a baix, amb esglaons i esglaons, els que érem joves, jo tenia 13 anys, tots les xiquets i xiquetes pujàvem els cabassos de terra cap a dalt i feiem un muntó de terra. Així vam travessar cinc cases saltejant-les i quan van arribar els bombardejos més forts, ja era passar a un altra casa.
- Et recordes durant quan de temps van bombardejar? Dos anys. Els meus pares al vore que la cosa estava malament, quan va ser allò del Front de Terol, on es van sublevar els guàrdia civils -primer no es van sublevar, després sí-, i van haver-hi totes aquelles matances, aleshores els meus pares parlaren amb els més nomenats en l’assumpte de la política del Partit Socialista i van buscar un camió. Ens va portar a set famílies amb els “matalaps” i tot allò nostre. El camió era del pare del meu home, llavors encara no ho era, era un xic jove i jo tenia 15 anys. Ens va portar a Elx, a un xalet de nom Las tres estrellas, al camí de Santa Pola. Allí vam estar només tres dies perquè es posaren a racionar totes les coses. Ens van dir d’un poble on hi havia pà blanc, era Bocairent, ens anàrem en el mateix camió les set famílies i ens vam repartir en masos, dos famílies per cada mas. Els pares estaven a València en tot l’assumpte de la guerra, i per a saber com anaven les coses de tant en tant venien per a portar-nos menjar, perquè allí també es va posar malament l’alimentació.
- Anaveu molta gent fugint? Quan ens vam anar nosaltres encara no, això va ser després, a l’any següent, quan l’evacuació, llavors van posar uns camions, eixien de la Porta del Sol, els que podien fugien deixant-ho tot perquè les forces nacionals ja havien passat l’Ebre i van arribar per Vinaròs, era al 1.938, nosaltres havíem marxat el 1.937, vam pensar que els primers en caure seríem nosaltres, i no vam caure, però vam caure després. - Quan bombardejaven, ho feien només a llocs concrets? No, on volien, de fet les bombes van caure per tot arreu. Bombardejaven del barco i els llançaven més amunt de la via, al Poble Sec com déiem, passant el riu, ahí ens anàvem a amagar-nos, una vegada ma mare i jo ens vam amagar al clot fet per un obús al bombardeig anterior, vam pensar amaguem-nos ací i així ens passaran per damunt o no arribaran, jo tenia 13 anys, ma mare més de 50 perquè es va casar als 30 i jo era la més menuda. - El bombardeig de barco va ser el primer ? Sí, i em recorde d’un home, vivia al costat de casa a la central de la llum, li deien Quico, es va amagar on está ara el ferrajer ?? Marcial i un tros de metralla li va tallar un dit. De barco en van haver dos bombardejos que jo em recorde, al segon va ser quan ens vam amagar al clot, a més al Castelló d’abans desde allí es veia la mar i les ràfegues com a llampecs. Tot era córrer amunt, amunt per a fugir de la població, es veu que feren llarg i llançaren més amunt del riu sec. Quan tocavan la sirena segons el nombre de tocs era de barco o d’aviació, així va ser tot el temps. - Van enderrocar moltes cases ? Sí, pel Raval cases antigues, els enderrocs els llançaven al càrrer i allí hi restaven, ningú no feia res, la gent jove era a la guerra, només hi havien xiquets i gent gran. - Moria la gent? Sí, van haver-hi de morts i de ferits perquè moltes vegades no sabíem quan venien. De vegades mon pare que estava al Partit en arribar ens deia: han dit que esta nit bombardejaran, aleshores ens anàvem al mas de la tia Pepa a Benadressa a dormir i no bombardejaven, quan tornàvem al dia següent començaven a bombardejar i nosaltres vinga a córrer. - Al final bombardejaven més? Sí. També molts conten, jo no ho vaig vore, que van entrar per la carretera de Benicàssim i moltes xiques anaven a esperar-los al pont del riu sec a la Residència, després van seguir cap a Nules. A Nules a un barranc a un costat eren els nacionals i a l’altre els rojos, les bombes van enderrocar tota la ciutat, quan Franco la va fer nova. Contem aquestes coses i ja som vells, però si no les passes no et pots fer a la idea, ho pense al vore ler guerres d’ara, tantes calamitats i pense, també ens passava a nosaltres i damunt de tot aquell patiment després només ens faltava la posguerra. - Molta gent ens diu que va patir més a la posguerra que a la guerra. Nosaltres, nosaltres, si als bombardejos vam passar de por, pànic, la gent es vestia de nit amb el primer que trobava, anaven disfressats i vinga a córrer, alguns portaven “llocaes” de pollets o patets, portàvem llenternes perquè no hi havia de llum ni de nit ni de dia, era una bodega on posaven els “ bocois”. Si haguera caigut una bomba ens hauria soterrat a tots perquè alló no estava preparat. A les places si van fer refugis de formigó: a la Ronda Vinatea, a Santa Clara al convent, s’entrava a peu plà, eren com si foren piràmides com a protecció per si caien les bombes. Allí portaven a les dones que havien donat a llum amb el “matalap”, homes per ajudar i el xiquet. Però a la posguerra va ser un altra història, mira si hem passat de coses i el que s’ha fet ací ha segut “borró i compte nou”, ací ningú ha tingut la culpa del que va passar, ha estat un canvi tan pacífic, en tant que vam passar!, perquè quan es va acabar la guerra llavors va ser la grossa. - I a la guerra la gent com vivia? Com podíem, hi havia qui anava a treballar si havia feina però quan tocava la sirena tot el món ho deixava tot i a córrer. Castelló ha segut molt de cultivar verdures, els llauradors igual sembraven però ho tenies que aconseguir, només es vivia del que teníem ací i a més s’havien d’emportar per a menjar els soldats. I les dones a cosir la roba. Ma mare i la meua germana cosien a la fàbrica de Dávalos roba pels soldats, per això Dávalos després hagué de fugir. A més cotitzava als treballadors/es. El menjar que hi havia als magatzems era per enviar-lo al front. Quan van venir els brigadistes hi havia un servei d’abastos amb farina, blat. També anaven xiques al front de Terol perquè els soldats republicans tenien menjar, aleshores els donaven llet perquè ací no hi havia.
- I de que vivíeu ? Del que ens donaven, anàvem a demanar a les cases segons ens deia mon pare, ens donava 20 duros i amb això li portàvem menjar a ell i menjàvem ma mare i jo, la meua germana estava amb la tia Pilar perquè no tenia fills i el tio Manolo era a la presó. Jo vaig a apendre a fer espardenyes de “serquet”, se’m va fer una “sentadura” i me la van tenir que obrir per a traure la pus, tenia 16 anys. Ma mare rentava la roba de l’Hotel Suizo als representans en diners. A Castelló els hotels eren La Bola de Oro, l’Hotel Fabra i el Suizo, aquest era el més important, ma mare planxava i amb la planxa de ferro deixava la roba perfecta i tot rentat a mà, es va morir als 75 anys, va patir molt…
- Com va entrar el teu pare a la presó de Castelló? Se’n va anar un dia a saludar a un obrer, vivia a Joaquim Costa, a la seua filla de vegades encara la trobe i parlem, també eixe mateix dia va anar a casa de la tia Fina perquè havia tingut un fill l’únic Bausà, el quarter de la Falange era al que seria després el cine Goya i quan va passar per davant ja de tornada se li va acostar un home, per cert ja ha mort i li va dir si tenia algún incovenient en acompanyar-lo al quarter. Mon pare va anar amb ell (havien dit allò “de los que no tuvieren las manos manchadas de sangre”), arriben i li pregunten cuatre bobades, ell estava molt tranquil, després van cridar a la Guàrdia Civil i se l’emportaren al quarter de la Guàrdia Civil, van dir que havien trobat a un peix gros. Me’n recorde del pobre Besteiro, ell va fer un conveni per a que no mataren a més gent i després el van matar a ell i tot a la presó. Mon pare va estar 2 mesos al quarter de la Guàrdia Civil, allí estava el sargent Bellés, aquest home donava de valent, una dona li va preguntar si als presos els donaven menjar de calent i ell li va respondre: de calent no li faltarà, es referia als apallissaments. Després a mon pare el van passar a la presó dos anys. - I no vau tenir cap notificació? No, no res. - Que vau fer al vore que no tornava? Al anar a portar-li el menjar ens van dir: -Està a la presò. - I primer quan el portaren al quarter de la Falange? Perquè els que ho van vore ho van dir i tampoc ens va arribar cap explicació quan el jutjaren. - I a la presó podieu vore’l ? Teníem visita un cop a la setmana, només podíem entrar dos persones per cadascú, semblava una gavia de lleons, al darrere estava ell, els posaven a un passadís estret darrere d’una tela metàl·lica, tota la gent es posava a cridar perquè no ens aclaríem, ell ens deia anar a parlar en fulano i demaneu un aval, anaves a parlar i ningú et feia cas, deien: és una bona persona però no sabem quan vau evacuar el que va passar. Després quan li van fer el judici no tenia defensa ni res. Els jutjaven a l’Audiència els militars aquests eren els advocats, defensor, acusador, tot el que calia. Estava a la Plaça de la Pau al costat del banc d’Espanya, ho sé pels que anàven a vore-ho, jutjaven a molts uns darrere d’uns altres, havia a qui li eixia pena de mort, d’altres 30 anys, d’altres els mataven allí mateix sense dir-ho. Anava la gent de la família i d’altres del règim. Una persona quan li vam demanar l’aval ens va dir que tenia dos xiquetes (la meua germana i jo ) que no havíem pres la comunió. Així eren les coses. El van comdemnar a 6 anys i un dia, ell ja portava any i mig tancat. - No va estar també a la presó de S. Miguel de los Reyes a Valencia ? Si però això va ser un altra d’història. Al kiosco Campos al parc Ribalta a la part de dins amb vidriera la gent d’esquerra prenia café. Un dia es va presentar un home de Madrid preguntant qui seria bo per a organitzar el Partit Socialista a Castelló, i un home que era del partit, i també havia estat a la presó peró volent-se destacar va donar el nom de Bausà i de Santos, i més noms, en va dir un rastre, eren les festes de la Magdalena, nosaltres anàvem a casa de ma mare a dormir per a deixar als xiquets i poder eixir. A la matinada vam sentir trucar a la porta, era la policia. Viu ací Bausà?. - Sí. - Doncs que s’alce, li hem de fer unes preguntes. Jo estava al llit i vaig vore com buscaven papers, el tio Paco ens va dir: -no eixiu ningú. Se’l van portar a ell i a Santos. Al fer-se de dia el tio Paco i la germana de Santos van anar a assabentar-se, el cas va ser que van estar dos mesos a la presó i van eixir sense judici i sense preguntar res. - Mai el van comdemnar a mort ? A ell no, però a Castelló van condemnar a molts, per cert ell jugava a les cartes a un bar de la Ronda prop de la Farola, jugaven al guinyot; després a la presó, jugaven amb els cartonets de les caixetes de mistos i amb pinyols de bresquilla feien les monedes. Al que ho va inventar, a eixe sí l’afusellaren. Sempre hi havia un secreta, Baigorri, controlant tot el que es parlava i en cas de dir alguna cosa ell cridava a la policia i li donaven un toc d’atenció, no es podia parlar, només dins de casa i a porta tancada.
- Tu te’n recordes dels afusellaments? Sí, l’ordre era d’afusellar de matí a l’eixir el sol, però també els afusellaven de vesprada. Això era l’espectacle més trist que us podeu imaginar, un camió plé d’homes plorant i cridant, els mataven al cementiri al 39 sense consell de guerra, era per denúncies. Hi havia una família, em volien com a una filla, era una dona vídua amb un fill ja major, ell es va casar estant a la presó i jo li escrivia les cartes a sa mare, la mare no es va evacuar, era la presidenta del Centre Obrer, en acabar la guerra la van tancar a la presó, era ja gran, li deien Maria Ortiz. Llavors van tancar a moltes dones. A Anita “la roja” (li deien així pel color dels cabells) a l’entrar els nacionals la van tancar perquè l’home havia estat voluntari, ella pasejava a la meua germana de menuda. A totes se les van endur a la presó d’Astorga, feia molt de fred i de les mantes a ratlles vermelles es feien bates. Van alliberar a Maria Ortiz i van tancar el seu fill, a la seua dona no li deixaven entrar a la presó per vore’l perquè el matrimoni era civil i el seu fill no era batejat. El van jutjar i el van condemnar a pena de mort, després la van commutar per 30 anys. Tot va ser perquè a la guerra a l’Església de Sant Nicolau entraren els milicians i féren teatre, per riure’s, posant-se el tratge del capellà i a l’acabar la guerra l’acusaren d’haver mort al capellà, però ja era mort quan es van disfressar. Els van obligar a casar-se per l’Església i se’l portaren a Astorga, jo li escrivia les cartes. El van apallissar tant quan l’acusació que li van rebentar les orelles i es va quedar sord.
|
|