"Ningú no pot escapar als efectes perversos d'una memòria traumatitzada a la qual no se li ha donat l'oportunitat de rentar les seues ferides, d'una memòria a la qual s'ha emmordassat i aixafat privant-la de la mínima ocasió per a expulsar definitivament del seu territori als botxins que van ocupar de manera furtiva i impune la seua pròpia casa. Aquesta és la doble ofensa que sofreixen totes les víctimes: l'agressió física dels seus botxins i la tortura psicològica d´endur-se'ls a tots en la seua memòria. Una memòria emmetzinada per la presència permanent dels botxins és l'herència perversa i cruel de tots els feixismes. D'aquí la necessitat que la memòria individual té de cridar, de parlar en veu alta, de no amagar-se, de ser escoltada i esplaiar-se compartint les seues experiències amb d´altres memòries en un context social de reconeixement i de respecte. Només així podran ser separats, dissociats, els components emocionals, que tant dolor provoquen, de les imatges fredes de l'escenari de l'agressió. Les incomptables víctimes morals de l'alçament militar de 1936 i del terror institucionalitzat durant la llarga dictadura franquista, no només no van tenir oportunitat de parlar llavors sinó que van ser condemnades a reprimir els seus records, davant l'esperança vana dels seus opressors que el temps acabaria esborrant el que uns altres no haurien de conèixer. A cavall de la mateixa fal·làcia sobre l'aniquilació de la memòria pel pas del temps, els nous dirigents conservadors han fet oïdes sordes durant anys al clam de les víctimes (cada vegada més escasses) i de les seues descendents (cada vegada més conscienciats i conscienciades de la tragèdia dels seus pares i avis) que exigeixen la restitució de la dignitat que els va ser arrabassada". José María Ruiz Vargas