FILA 9,  NÚMERO 50 de la fosa del cementiri de Castelló

Cecília Jaques Querol

Començar a explicar una situació que no ens agradaria haver viscut és difícil. Difícil perquè no es pot comprendre res del que va passar aquells anys. Els ulls de les persones que creiem en la pau, en la llibertat i en la lluita pels valors, mai entendran aquells fets que van desmuntar la vida de milers de persones que, com qualsevol de nosaltres, lluitaven pels seus ideals i les seves creences. És per això que molt del que porto dins, allò que no em deixa cedir i deixar de lluitar per l’injust i moltes vegades perdut, aquesta tossudesa per no deixar que ningú canviï l’essència d’aquests valors tan  lloables, fent les coses ben fetes i contribuint a canviar el que no ens agrada, és hereva d’aquells homes a qui no els calia més que el que tenien dins per donar sentit a la seva vida, no els calia cap fet excepcional per estimar el que feien i creure’s segurs i en pau amb ells mateixos.  I un d’aquells homes era el tio Joaquinet.

Joaquim Jaques Celma va néixer a La Sénia (Montsià). Era el tercer de 4 germans i, com tots en aquella època, tenia un ofici i uns ideals propis. Regidor de l’Ajuntament de La Sénia, president de la UGT local. Es va casar i ben aviat van tenir una filla, la Nati,  però aquella bonança i felicitat que podem percebre, tot i la manca de recursos econòmics, ben aviat es va trencar.

Era ben petita quan sentia parlar al meu ieio Fidel del seu germà Joaquinet. El meu ieio parlava amb poca gent del seu germà. Per què? Per la pena que portava dins i que li cremava el cor, per la por a les represàlies i al fet que les parets tinguessin oïts. Vivia uns temps que amagaven les realitats que en moltes ocasions els havien trencat la vida per la meitat.

El meu ieio no va poder oblidar mai la mort del seu germà. No feia ni dos anys que havien mort els seus dos fills a conseqüència de les fatalitats d’aquells temps i un dia, l’any 1939, es van emportar el seu germà Joaquinet. Però no passava res perquè com no tenia les mans tacades de sang, no li farien mal. Un viatge ben curt: de La Sénia a Benicarló. Uns dies a la presó, els suficients per veure passar la mortalla de la seva filla, morta per diftèria, des de la finestra del seu habitacle a la presó.  Però tot i la pena, els seus ulls sempre van mirar cap amunt perquè res havia d’amagar i menys en aquell viatge que el va portar a Castelló. Allí tot va anar ràpid: judici sumaríssim  amb resultat de mort per hemorràgia. Evident, és el normal després d’haver rebut una ràfega de trets que ningú vol saber on li van anar a parar.  No calia tant per no oblidar aquell 22 de novembre de 1940. Ens deia l’amic Juan Luis Porcar, que els pujaven en carros cap al cementiri i ells anaven cantant fins arribar al lloc on trobarien el seu final. Un lloc, segons vaig veure fa dos mesos, d’on s’esborraran tots els rastres de la infàmia, un lloc on no hi haurà una placa que clami pel respecte a tantes i tantes persones que allí van deixar-ho tot, un lloc on no interessa la memòria històrica.

Comuniquen la notícia als familiars i el meu ieio surt al carrer clamant pel seu germà. M’aclapara el pensar quants casos com aquest es devien repetir a l’Espanya de l’odi, a l’Espanya dividida. Com un rellotge, 9 mesos després naixia el meu pare. El meu pare que també es diu Fidel, fa uns anys va obrir una carpeta que materialitzava l’afany de recollir tot el que fes referència al seu tio Joaquinet. Hi guardava retalls de diari que primer sortien amb contagotes i poc a poc més periòdicament. Fins arribar als darrers 3 anys. Llavors, Fidel va posar aquell fil que mai es trenca perquè està fet d’amor, a l’agulla de les seves mans. Objectiu: restituir la figura del tio Joaquinet. Passos perduts i falsos, altres d’eficaços: jutjats, Ministerio de Justicia, la UGT, biblioteques, l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, l’alcalde i historiadors de La Sénia, encarregats dels registres de diversos cementiris, familiars, etc. Va aconseguir tenir una còpia del text del judici. I en temps d’Internet també un missatge a la web de l’ARMH (Asociación para la recuperación de la memoria histórica). Juan Luis Porcar ens contestava al dia següent amb les dades que ens calien per acabar de tancar el cercle, per dir-nos que el tio Joaquinet estava enterrat al cementiri de Castelló, a la fila 9, número 50. Pareix un seient d’un teatre, d’aquell gran teatre on alguns homes i dones tenien un seient reservat de forma personal. Aquell Joaquinet, un dels fundadors del Centre Obrer de La Sénia, aquell home bo a qui tants veïns van acudir per resoldre els seus problemes, aquell que va salvar la vida de tres persones que anaven a afusellar i al moment el van oblidar,  aquell que tenia les mans netes i per tant no tenia res a perdre: ho va perdre tot. Va donar la vida pel seu poble i per les seves idees i per això, encara que va perdre la vida, ha seguit vivint en el respecte i l’estima de la nostra família.  Ara, quan han caigut moltes pors i barreres, podem parlar de recuperar la seva dignitat. Ell mai la va perdre, però els qui eviten restituir la memòria d’aquells que  s’amunteguen a les foses comunes, la van perdre fa temps.

Gràcies Juan Luis Porcar per l’ajuda que ens has ofert per tancar la ferida.
Gràcies a tots els Jaques tossuts i convençuts: al tio Joaquinet, al meu ieio, al meu pare i a altres familiars perquè m’heu ensenyat molt del que porto dins. Hem d’acceptar i reconèixer la nostra història i lluitar per evitar que els errors es puguin repetir.

Cecília Jaques Querol