REPRESSIÓ

REPRESSIÓ FRANQUISTA A CASTELLÓ

En primer lloc vull donar les gràcies al Casal Popular per tenir l'oportunitat de parlar avui i aquí sobre la repressió franquista a Castelló. Estic portant a terme estudis sobre repressió econòmica consultant els expedients d'inculpats pel tribunal de Responsabilitats Polítiques i de víctimes mortals en la ciutat de Castelló, però abans d'exposar aquests treballs considero necessari abordar el fenomen repressiu des d'un caràcter global, les seves característiques, els seus mecanismes, la seva tipologia, el marc jurídic i legislatiu en el qual es desenvolupa, l'evolució dels estudis sobre repressió en l’àmbit estatal i les fonts històriques i els estudis existents sobre repressió a Castelló, per a acabar amb l'exposició de les meves investigacions.
Podríem DEFINIR LA REPRESSIÓ com el “conjunt d'actes, generalment des del poder, per a detenir, contenir o castigar amb violència actuacions polítiques o socials”. Però parlar de repressió es parlar també d'injustícia, de por, recordar  amics i familiars, parlar de repressió és parlar d'una assignatura pendent, la recuperació de la memòria històrica.

El desastre de la guerra, la postguerra, el franquisme per als vençuts i la por a les amenaces a la democràcia i a la transició ha fet que la generació que va perdre als seus pares en la guerra civil hagi estat incapaç de remoure una història durant anys oprimida per la por, el silenci i l'angoixa. La dictadura de Franco no resulta fàcil d'oblidar pels seus milers d'assassinats, tortures i violacions sistemàtiques dels drets humans, però molts no volen recordar-ho, practicant-se una política d'oblit com base d'una amnistia general. Per altra banda ja en els últims anys del franquisme s'introdueix en la vida política i social el mite de les dos Españas, de la guerra fraticida, amb l'objectiu de repartir suposades culpes i fer veure la necessitat d'oblidar, afavorida per una pràctica de la política fruit de l'acord entre les élits procedents del règim i de l'oposició. El mite de la reconciliació col·lectiva construït sobre la decisió premeditada d'oblidar el passat liquida la memòria històrica.

La MEMÒRIA HISTÒRICA és un record col·lectiu, una evocació present de les accions col·lectives viscudes per un poble en el passat, la memòria històrica preserva la identitat i la continuïtat d'un poble, li dóna a conèixer la seva història i converteix a un poble en amo del seu propi destí, capaç ara sí, de construir una societat en la qual els drets humans i el respecte als altres es convertisca en un el seu punt de partida.

Durant la guerra civil espanyola REPRESSIÓ I MORT en la zona insurgent, són la base de la construcció del nou poder, una necessitat política per a mantenir i consolidar el nou projecte dictatorial i contrarrevolucionari, no es dubtaria, en paraules de Franco “en fusilar media España con tal de pacificarla”. En les instruccions preparatòries de la revolta militar del 25 de maig de 1936 ja deia el general Mola, ideòleg de l'alçament “se tendrá en cuenta que la acción ha de ser extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo que es fuerte y bien organizado”i del mateix 19 de juliol també són seves aquestes paraules “sembrar el terror eliminando sin escrúpulos a todos los que no piensen como nosotros”.La repressió és fruit d'una planificació freda i sistemática. Es pretén impedir la reorganització futura del oponent polític, sent la racionalitat repressiva un dels eixos definitoris del franquisme, una violència freda i calculada, la institucionalització de la mort i el terror en contraposició a la violència de la zona republicana dels primers mesos de la guerra, fruit de la buidor de poder i de legalitat, de l'enfonsament de les estructures de l'Estat i l'aparició de comitès, poders locals i grups incontrolats.

La violència física, arbitrària, venjativa, els assassinats in situ generalitzats en els anys 1936 i 1937, conforme avança l'exèrcit insurgent, no desapareixen i coexisteixen en la postguerra amb el terror institucionalitzat emparat en la legislació repressiva del nou estat, en els primers anys quaranta encara es documenten, quan ja funcionava plenament la justícia militar, segrests de detinguts en la presó per patrulles i autoritats locals per al seu assassinat en qualsevol cementiri o carretera pròxima. Les falses promeses de que « nada tienen que temer quienes no tengan las manos manchadas de sangre”(Bando del General Franco), va fer que molts dels fugits, ex combatents i membres de partits i sindicats del Front Popular tornessin confiats a les seves localitats d'origen acabant poc temps després davant el pelotó d'afusellament.

Els vencedors de la guerra amb la plena col·laboració i suport de l'Església, s'apropien del discurs cristià de la croada contra la anti-Espanya i sobre la necessitat d'expurgar i fer pagar els crims comesos. S'intenta al mateix temps amagar el caràcter massiu de la repressió però mantenir un règim de terror, freqüentment l'execució i presidi de moltes persones no era coneguda ni pels seus familiars fins temps més tard i fins i tot ara es continua buscant informació sobre molts casos (testimoniatges de la memòria oral), fet que s'estén fins i tot a diverses autoritats locals com veurem en els casos d'expedients de responsabilitats polítiques. Aquest univers repressiu impulsa el ressentiment i la passivitat de la població derrotada assegurant el seu control social, un consens passiu que produeix la pervivència del règim dictatorial, s'immobilitza a molts dels possibles simpatitzants dels vençuts, a aquests al sortir de presó i en les seves localitats d'origen se'ls pretén convertir en uns marginats marcats socialment.

El règim s'encarrega anualment de recordar qui són els vencedors i els vençuts, fent ostentació de la seva victòria, construint un DISCURS OFICIAL SOBRE LA GUERRA, llocs de la memòria col·lectiva oficial dels vencedors, santuaris de guerra, desfilades, festes cívic-militars, noticiaris, retolació dels carrers, en contrast amb el silenci dels perdedors, amb els quals no existeix cap intent de reconciliació ni d'integrar-los en la societat, és més es facilita la participació d'àmplies capes de la societat en el procés repressiu mitjançant denúncies i delacions, el Nou Estat no té originàriament una base social forta al contrari del que ocorre amb el feixisme en altres països, per la qual cosa la construeix sobre una estructura repressiva.

La LEGISLACIÓ REPRESSIVA DE L'ESTAT a l'acabar la guerra es fonamenta en la condemna per adhesió a la rebel·lió dels que van ser realment lleials a l'ordre legal establert. La repressió de las “fuerzas revolucionarias, antiespañolas”, necessitaven com bé diu el jurista militar Felipe Acedo “una nueva edificación jurídica en el solar de la raza” fons argumental que més tard recollirà la “Comisión sobre ilegitimidades de los poderes actuantes el 18 de julio de 1936”, creada per Serrano Suñer en 1938 . Entre la legislació repressiva més important trobem:
Bando de Guerra de la Junta de Defensa Nacional (28/07/1936)  

Ley de prohibición de asociaciones políticas y sindicales (25-10-1936)  

Ley de responsabilidades políticas (9-2-1939), de la qual després parlarem a l'estudiar el treball sobre els expedients judicials.

Ley de Represión de la masonería y el comunismo (01-03-1940)        

Ley para la Seguridad del Estado (29-03-1941), la cual  incrementa els tipus penals castigats amb la pena de mort.

Ley de Represión del Terrorismo (01-04-1947)              

                                                   
Poques víctimes van passar pels consells de guerra durant els últims mesos de 1936 i els primers de 1937 en els llocs on va triomfar la revolta militar, el normal era l'eliminació i assassinat massiu mitjançant “las sacas” de detinguts, passejos, efectuats per grups de civils armats. L'aplicació del ban de guerra permet que persones que apareixen en les llistes d'autoritats militars, terratinents i de gran part del clero, siguin tretes de la seva casa i assassinades en qualsevol lloc, per la qual cosa les morts en la seva majoria l'eren sense procediment legal. L'exhaustiu estudi realitzat per Julián Chaves en la província de Càceres constata més de 1100 víctimes per aquest tipus de repressió davant de les prop de 600 conseqüència de la “repressió legal”. Després de la presa de Vinaròs es van produir assassinats de més de 200 persones sense consell de guerra, molts d'ells catalans refugiats, també parlarem del tema quan tractem de l'estudi sobre víctimes mortals a Castelló, encara que en aquest cas el nombre de víctimes conseqüència de la repressió irregular és menor al ser presa la ciutat a mitjan 1938 i instaurar-se immediatament la maquinària legal dels tribunals i consells de guerra.

 Al finalitzar la Guerra Civil la Columna de Orden Público (policia d'ocupació) i el Servicio de Investigación e Información de Falange detenien, interrogaven als sospitosos i els posaven en mans de la justícia militar a l'ocupar una ciutat, mentre que grans camps de concentració albergaven a la població combatent. És el començament de l'operació aval, tots busquen avals o informes favorables per a poder sortir d'allí, al mateix temps funcionen les patrulles arbitràries de falangistes locals, les quals assalten els camps realitzant “sacas” i assassinats. Aquests centres de reclusió a l'aire lliure presentaven unes condicions infrahumanes, insalubres, envoltats de filats, són instrument d'humiliació i sofriment. En la província de Castelló sabem poc d'aquests camps de concentració, sabem que en van haver a la Vall d’Uixó, Azuebar, Xilxes, Almenara, Soneja i Moncofar, aquest prop de la platja, en el qual se'ls donava als presoners una llauna de sardines per persona i dia, i l'escassesa d'aigua era un problema molt greu.

La justícia castrense va adquirir preeminència davant l'ordinària com a conseqüència de la publicació del Bàndol de 28/07/1936 que declarava l'Estat de Guerra, que implica la sistemàtica aplicació dels consells de guerra en zona sublevada, figura emprada per l'estament militar en els processos judicials. S'utilitza com normativa legal el Codi de Justícia Militar pràcticament inalterable des de 1890, emprant-se el procedimiento sumarísimo per als delictes compresos en els títols 5º i 6º contra la seguretat de la Pàtria, l'Estat i l'Exèrcit. L'estat de guerra roman vigent fins 1948 . Es creen 10 auditories provisionals, multitud de jutjats militars, tribunals permanents i ambulants. En la província es van celebrar Consells de Guerra a Castelló, Almassora, Borriol, Borriana, Morella, Sogorb i Vinaròs.

El delicte més utilitzat per a acusar els processats va ser el de rebel·lió i els seus derivats: auxili, adhesió, conspiració, provocació i excitació a la mateixa, molts dels consells de guerra eren col·lectius. La indefensió era pràcticament absoluta, els processats desconeixien les acusacions fins el moment del judici.                                                                                    

El “procedimiento sumarísimo” implica la celeritat quant a la seva tramitació, prescindint-se d'actuacions no essencials, i el compliment de la sentència s'executa sense dilació. Els tribunals estaven formats exclusivament per militars, jutges instructors moltes vegades estaven emparentats amb víctimes de les dretes, els defensors eren els militars amb menor graduació. El relator o ponent efectua un resum de cada processat on es condensaven els càrrecs i les acusacions. Els sumaris eren instruïts en multitud d'ocasions mitjançant la tortura i signats per l'inculpat en una situació desesperada. En les denúncies o informes negatius era inqüestionable l'èmfasi en la trajectòria obrerista dels acusats, la seva afiliació política, destacant-se també la trajectòria i la graduació de l'inculpat en el Ejército Rojo. El discurs final del fiscal era de to exaltat i ple de retòrica falangista. El defensor es limitava simplement a demanar clemència o la pena immediatament inferior. Els acusats tot just presentaven al·legacions, atemorits els jornalers per l’asfixiant ambient coercitiu del Tribunal, si algun amb facilitat de paraula esgrimia una argumentació, aviat era fet callar en la Sala. No havia un esforç real per esclarir els fets.                                                    

   La major part de sentències de guerra consultades en els expedients de responsabilitats polítiques corroboren aquest parer, De José Baldayo, condemnat a mort i executat, es destaca en la seva sentència la seva “pésima moralidad, haber ocupado un cargo directivo del Ateneo Racionalista” i la seva possible participació en assassinats, hi ha absència de fets provats, això també ocorre amb Antonio Vila Montoliu, també executat, de qui es destaca l'haver ocupat un càrrec directiu en oficines del Front Popular i haver detingut a un religiós que posteriorment va ser assassinat, però tampoc es prova la seva participació en els fets. Les referències a la qualificació moral dels inculpats i a la seva conducta són comuns en aquestes sentències, un altre dels executats per haver participat pel que sembla en l'assassinat de detinguts en el vaixell-presó Isla de Menorca, José Fauli, és qualificat com “miliciano armado de malos antecedentes, borracho y ratero”.

Després de la vista pública els processats esperaven en la sala, les condemnes de mort eren comunicades en l'acte, i els condemnats al tornar a la presó passaven a la secció o galeria dels condemnats a mort, incomunicats amb la resta de la presó. Començaven aleshores les gestions desesperades dels familiars buscant avals, influències.... mentrestant víctimes dels republicans, dretans i falangistes realitzaven en les seves localitats gestions contràries amb la finalitat d'impedir la commutació de la pena de mort. L'últim esglaó era “el enterado del Jefe del Estado”, que tots els dies a l'hora del cafè signava les penes corresponents. Una vegada complert aquest tramit s'envia ordre de cumpliment de la condemna al Govern militar corresponent, el qual nomena un jutge per a la notificació i execució de la pena, ocupant-se també de la contractació del camió per a dur als reus al paredó i del nomenament del piquet. El director de la presó és informat un dia abans i el condemnat es trasllada a capella.

Executats i condemnats per Consells de Guerra responen a un primer concepte de repressió, però els estudis han anat evolucionant i podem parlar d'una àmplia TIPOLOGIA REPRESSIVA . Actualment podem parlar d'una repressió política, econòmica, penitenciària, social, repressió en el món rural, sobre la vida quotidiana i les costums i sobre les dones.

 Quant a les VÍCTIMES MORTALS, els últims estudis basats en la recopilació de dades i investigacions locals són bastant fiables i es poden extrapolar a la realitat de l'estat.    

              En l'obra “Víctimas de la guerra civil” de Santos Juliá els estudis que es recullen llancen la xifra de 37.000 víctimes per la repressió republicana en un total de 22 províncies, pràcticament totes les quals van romandre lleials al Govern per la qual cosa la xifra total no superaria de cap manera les 50.000. D’altra banda les 24 províncies de l'Espanya franquista ofereixen la xifra de 73.000 víctimes, la repressió en aquest cas si que es va donar en les 26 províncies restants en les que falten estudis, aproximadament es podrien calcular unes 150.000 víctimes en total.                  Altra faceta per estudiar és la de les víctimes encobertes, accidents provocats per material bèl·lic abandonat, Isaías Lafuente en “Tiempo de hambre”, estudia l'espectacular descens en les estadístiques d'accidents de trànsit a partir de 1942, altres temes a investigar serien les troballes de cadàvers, les morts per asfíxia per suspensió, morts per sock traumàtic i suïcidis per temor de condemna, inscrits en els Registres Civils.

Sobre la REPRESSIÓ PENITENCIÀRIA hi ha estudis que informen d'una població reclosa de 280.000 persones en 1940, encara que més de mig milió es calcula que van passar en algun moment per elles.                                                            

La política penitenciària té una funció clarament repressiva, d'humiliació dels vençuts, de les seves famílies, es busca la degradació total de la persona, que no pugui organitzar-se políticament, és una forma de racisme cultural en la qual s'intenta acabar amb el prototip d'home laic, liberal, progressista o marxista.     

  Les condicions higièniques, de vida, la mort per malalties (tuberculosi, avitaminosis), la fam que produeix morts en les presons (inscrits en els Registres Civils com caquexia) defeneixen la vida penitenciària.                                                 

  Hi ha diversos estudis provincials sobre la mort per malalties i fam en les presons. A Castelló es documenten 112 morts a la presó en la immediata postguerra. L'obra de María José Martínez Gimeno,  Prisión Provincial de Castellón 1939-1940 (Palabras y versos) ens relata les condicions de vida, vivències personals i l'angoixa dels presos segons testimoniatges escrits de Francisco Mezquita Peris i Bautista Fortea, ens parlen de cel·les de condemnats a mort que van arribar a albergar a 18 persones en un espai de 3,70 x 2,10m., els presos les denominaven “ratoneras” i “ratones” als seus ocupants, ens parlen també de la celebració de tertúlies literàries, del menjar escassísim, abundant les sardines. Els presos sobrevivien gràcies a les cistelles familiars que també els proporcionaven roba neta i “Barachol” un producte per al tractament de la sarna, després dels successos del 25 d'abril de1940 on es van afusellar a prop de 30 reclusos hi ha restriccions i enduriment de la vida carcerària suprimint-se les cistelles, en les quals es passaven manuscrits amagats.

Altra forma de repressió penitenciària era la “redención de penas por el trabajo”, que ens recorda l'antiga condemna a galeres d'altres èpoques. Aquí es germanava la maquinària repressiva del règim amb la funció suposadament reeducadora, ideal incorporat pel jesuïta Pérez del Pulgar, del que queden exempts masones i comunistes per ser considerats “desafectos irrecuperables”. Els presidiaris són mà d'obra barata en condicions penoses, reben una ínfima quantitat de diners pel seu treball enfront del pingüe negoci que significava per al règim i per a les empreses privades que obtenien mà d'obra a preu de saldo. Camins, canals, ponts, esglésies, carreteres, pantans eren construïts en unes dures condicions que desencadenaven esgotament físic, fam, fred i malalties. 

    Altres modalitats són “los trabajos en regiones devastadas, colonias penitenciarias militarizadas, destacamentos penales” contractats per entitats publiques, eclesiàstiques i privades. En la província de Castelló hi ha Batallones de Trabajo Penitenciario en Regiones Devastadas en els municipis de Vila-real i Nules.

 L'EXILI a França afecta a 470.000 persones, posteriorment  en van tornar la meitat, van ser rebudes pel govern francès pitjor que si fossin delinqüents comuns, internant-los en camps de concentració en condicions deplorables, a la fi de 1949, encara 125.000 espanyols exiliats residien a França. Els espanyols internats en Mathausen es calcula que van ser 15.000 dels quals solament 7.000 van sobreviure. Mèxic realitza una estricta selecció de l'exili acollint solament a professionals liberals, qualificats, investigadors i intel·lectuals. Xile acull a 2300 exiliats, també acullen exiliats Colòmbia, Cuba, la URSS. El drama dels nens de la guerra va afectar a 37.000, dels quals 20.000 d'ells van tornar posteriorment a Espanya.

De la REPRESSIÓ ECONÒMICA  tractarem en parlar dels expedients de responsabilitats polítiques.

REPRESSIÓ LABORAL. Al finalitzar la guerra en les oposicions i concursos el 80% de les places estaven restringides a membres del bando nacional (excombatents, mutilats de guerra, orfes de víctimes de la guerra). També el 80% dels llocs de treball en les empreses privades devien reservar-se per a aquest col·lectiu, el que provoca un fort clientelisme i un funcionariat agraït. Les depuracions és un altre eslabó en el procés de marginació dels vençuts. Comença amb la llei de depuració dels periodistes en 1939 per a continuar per altres col·lectius efectuada de vegades pels mateixos col·legis professionals, de gran magnitud en el sector de l'educació L'Escola és canonizada i militaritzada. La depuració del magisteri és alhora ideològica i laboral, es pretén acabar amb els mestres lliurepensadors, liberals i d'esquerres. L'escola és una basa propagandística del règim. Es creen les Comissions Depuradores del Magisteri. Es comptabilitzen un 25% de sancions i expulsions del cos d'un total de 20.000 expedients estudiats per Morente Valero (dels 40.000 en tot l'Estat).

 Falten ESTUDIS comparatius i estudis provincials sobre la REPRESSIÓ, ara és quan es comencen a realitzar anàlisis sectorials. Als anys 80 es commemora amb treballs d'investigació, la major part locals, el cinquantanari de la Republica i la Guerra Civil, les traves administratives, amenaces i arxius tancats per a estudiar la violència franquista era la característica normal en l'època. De l'acumulació d'episodis i anècdotes sobre la desaparició de documents, dels problemes en l'accés a documents sobre repressió en arxius i organismes oficials, es podria fer un estudi, és un tema que no estaria de més investigar. 

      Els estudis actuals fins ara se centren principalment en els primers anys de la guerra civil i la postguerra, l'etapa més violenta i brutal en la qual es configura el nou estat. Proliferen en moltes províncies i municipis estudis sobre la repressió abordant el recompte de les víctimes, però cal tenir en compte que és una assignatura pendent l'estudi dels repressors, qui i com exercia la violència de dalt a baix, com s'impliquen els grups socials, a més de saber que òrgans la impulsen i executen.

 
FONTS HISTÒRIQUES A CASTELLÓ PER L’ESTUDI DE LA REPRESSIÓ.

 El Registre Civil, secció tercera defuncions i el llibre de defuncions del Cementiri de Castelló ens oferiran informació sobre l'estudi de les víctimes mortals de la repressió.  En l'Arxiu Provincial es troba documentació procedent de l'antic Govern Civil, amb llistes de detinguts i documentació de la secció d'Orden Público, trobem també documentació sobre sindicats i els expedients del Tribunal de Responsabilitats Polítiques procedents de l'Audiència Provincial per a l'estudi de la repressió econòmica, conèixer les sentències dels consells de guerra i l'actuació dels poders locals.                 

   En l'Arxiu municipal podem trobar el BOP, la premsa local de l'època, documentació municipal i actes de l'ajuntament.  

   En la Presó de Castelló, documentació penitenciària de l'època.

  En l'Audiència Provincial de Castelló, documentació judicial dels diferents tribunals.

Aula militar Bermúdez de Castro. 

  En el Juzgado Togado Militar nº 16 de València, es troben els consells de Guerra dels jutjats en la província, desconec si aquesta documentació pot ser consultada. 

  En la Fiscalia General de l'Estat la Causa General, Informe de la Fiscalia sobre les víctimes del terror rojo, hi ha informació sobre la situació i localització dels inculpats. 

En l'Arxiu de Salamanca, informació sobre la Guerra Civil, documentació de partits polítics, sindicats. 

  L'Arxiu d'Alcalá de Henares, un arxiu històric sobre l'administració, per a estudiar les depuracions.

ESTUDIS SOBRE REPRESSIÓ EN CASTELLÓ

Sobre Víctimes mortals el llibre. Els Afusellaments al País València (1938/1956). de Vicent Gavarda i  el seu article “Les conseqüencies de la guerra civil. Les morts violentes a la província de Castelló (1936/1950)” en el monogràfic Història Contemporània: Debats i Estudis, i el treball que ara exposaré.

  Sobre repressió econòmica també exposaré l'estudi sobre els expedients de responsabilitats politiques.    

Estudis  sobre depuració en l'administració tenim els de Francisco Mezquita sobre la depuració del professorat de l'Institut Ribalta, en la revista Ribalta, i el article de Ferràn Bagan i Gorriz “Evolució política i procés de depuració dels funcionaris municipals de Castelló de la Plana (1936/1939)” també en el monogràfic Història Contemporània: Debats i Estudis, el llibre “La Escuela y el Nuevo Estado. La depuración del magisterio nacional 1936-1939” de Francisco Morente Valero Valladolid, Àmbito, 1997, pot tenir informacions i metodologia interessant per a aplicar-la a Castelló. 

 Sobre repressió cultural, sobre la docència en valencià en l'Institut Ribalta hi ha un article de Vicent Pitarch en la revista Ribalta.

  Desconec si hi ha estudis sobre repressió en el món rural, en el món penitenciari, i estudis a nivel local sobre repressió sobre les dones.

VÍCTIMES MORTALS   

  Les investigacions de Vicent Gavarda, realitzades en els registres civils dels caps de partit judicial i en documentació pertanyent a la Causa General ofereixen una xifra de 4.714 afusellats en tot el Pais Valencià, xifra a la qual caldria sumar els morts sense procediment judicial, en estranyes circumstàncies i morts en la presó en els primers anys de la postguerra, amb la qual cosa la repressió franquista s'aproparia a les 6.000 víctimes. 1.014 afusellats es donen a la província de Castelló, 884 en la ciutat i la resta producte de “las sacas” de les presons comarcals en els anys 1938 i 1939, amb afusellaments en el cementiri corresponent, es constaten morts d'aquest tipus a Borriana, Vinaròs, Segorbe, Morella, i Vila-real.                                 

Els anys més durs van ser els de 1939 i 1940 amb els consells de guerra sumarísims a ple funcionament, en l'any 1940 es comptabilitzen prop de 400 afusellats, a partir d'aquest la xifra va decreixent fins pràcticament desaparèixer a la fi de la dècada. Per altra banda, mentre que Gavarda presenta estadístiques de morts en camps de concentració d'Alacant i València, no hi ha dades d'aquest tipus referit a la província de Castelló.  

86 són els interns de la presó de Castelló morts en la postguerra i 28 les persones mortes de forma violenta en la ciutat o en l'hospital provincial, entre elles càrrecs i dirigents de partits del Front Popular i components de batallons de treballadors. D'aquesta forma la repressió en la provincia de Castelló superaria la xifra de 1.100 víctimes mortals.

L'objectiu de les meves investigacions és el de contrastar de nou les dades de l'estudi de Gavarda amb les inscripcions del Registre Civil i amb la informació dels soterraments en el cementiri de la ciutat, una nova font històrica, amb la finalitat de corroborar les dades i trobar nous casos de víctimes causades per la violència arbitrària, que escapa a la produïda pels consells de guerra i altres víctimes no inscrites en els registres civils. 

Les inscripcions al Registre Civil també deuen ser estudiades detingudament doncs es detecta en altres estudis locals i comarcals una finalitat clara d'ocultació del genocidi, “reglas para sujetarse a la inscripción de fallecidos de personas con motivo de la lucha nacional contra el marxismo”..                    

  L'estudi l'he començat tant en el Registre i en el cementiri a partir de l'inici de la guerra, el 18 de juliol de 1936, comptabilitzant així també víctimes de la repressió republicana, completant aquest any i 1937, en quant a repressió franquista de la qual és objecte aquesta exposició he estudiat els anys 1939, 1940 i els mesos de gener-abril de 1941 .                                   

En el llibre de soterraments del cementiri figura la presó de Castelló com lloc de procedència de gran part dels afusellats, el lloc de defunció apareix freqüentment sense dades, apareixent també l'anotació “prisión” o “esta ciudad”. Prop del 90% dels afusellats que coincideixen amb inscripcions del Registre Civil estan enterrats en el cementiri civil, mentre la resta es creu que les seves famílies ja disposaven d'una sepultura o nínxol on van ser enterrats. Així mateix fins el moment he trobat més de 20 casos de morts ocorregudes en circumstàncies irregulars, de les quals no es té més informació.     

  En el Registre Civil és comú per als afusellats en el lloc de la mort la inscripció “esta ciudad” o “prisión de Castellón” i de “hemorragia interna” o “hemorragia producida por pequeño proyectil” com causa de la mort, enfront de més de 60 morts en estranyes circumstàncies en les quals apareix en diversos casos com lloc de la defunció llocs del terme municipal i la causa de la mort és tan dispar com “hemorràgia”, “inhibición cardiaca”, “shock traumàtico” o “asfíxia per suspensión”(causa de mort trobat en l'estudi de Gavarda en dues persones trobades en l'any 1939 prop de la Comisaria de Policia de València) o no hi ha cap informació.

Més de 40 inscripcions del cementiri i del Registre Civil no apareixen en l'estudi de Gavarda,   29 en l'any 1940 amb 12 per hemorràgia, 2 asfíxies, 4 per lesions i 2 morts per inhibició cardiaca, 12 casos en 1940 i 6 en els mesos estudiats de 1941, mentre que 20 morts del seu estudi no els he trobat en el Registre Civil.                                                                               

La fitxa amb totes les dades de l'executat trobats en el Registre Civil sobre la seva edat, professió, i altres dades pot relacionar-se amb expedients de responsabilitats polítiques dels mateixos i amb les dades de la sentència del consell de guerra, configurant així una completa fitxa de víctima de la repressió.                                                                                                       

  Fins el moment han aparegut en el període ja esmentat de l'estudi un total de 700 víctimes d'afusellaments o morts violentes en la seva majoria relacionades amb la repressió, superant l'any 1940 els 400 casos. Més de 50% de les víctimes pertanyen al sector primari (llauradors i jornalers), prop d'un 30% al sector de treballadors manuals (artesans, ferrers, espardanyers, indústria del taulell, forners, obrers), la resta empleats, comerciants, industrials, funcionaris (destacar el sector ferroviari) i professions liberals.

La repressió per les dades obtingudes fins el moment, es mostra especialment dura en poblacions com Alcalá de Xivert, Borriana, Almassora, Benicarló i L'Alcora, pel seu índex de víctimes en relació a la seva població.

La LEY DE RESPONSABILIDADES POLÍTICAS, publicada el 9 de febrer de 1939, substitueix al decret 108 i les seves normes complementàries, afegeix una sèrie de disposicions més ajustades a la nova realitat de la zona franquista, veient-se ja pròxim la fi de la guerra, “que sirva para liquidar las culpas de este orden contraídas por quienes contribuyeron con actos u omisiones graves a forjar la subversión roja”.. Aquesta llei va ser origen i causa de la majoria dels processos que es van dur a terme en la postguerra, reformada al febrer de 1942, va tenir vigència fins novembre de 1966 . Trobem antecedents d'ella en el Decret 108 de la Junta de Defensa Nacional de 13 de setembre de 1936 i el Decret de 10 de gener de 1937 sobre responsabilitat civil dels inculpats. Significa una novetat respecte a la normativa sobre confiscacions és que aquesta llei determina les culpabilitats des d'octubre de 1934, així s'obre el ventall d'inculpats a tot sospitós d'antecedents republicans.

Contempla sancions de tres tipus, la referida a la inhabilitació absoluta o especial respecte a la seva activitat professional, “extrañamientos y confinamientos” els quals pertoquen a la llibertat de residència i la sanció econòmica, multa o bé pèrdua total o parcial de béns. La inhabilitació absoluta o especial per a càrrec públic i la pèrdua de béns recauen en els republicans més significatius durant el període del Front Popular.

Comença a funcionar el Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas al juliol de 1939 , creant-se 18 tribunals regionals i 61 jutjats específics, del Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Valencia depèn el Juzgado Instructor Provincial de Responsabilidades Políticas de Castellón. Posteriorment també es crea una Comissió Liquidadora de Responsabilidades Políticas. 

   Fins 1941 s'havien obert 125.000 expedients, en total més de 300.000 persones i les seves respectives famílies es van veure afectades per aquesta llei, mai en la història d'Europa s'havia conegut una repressió econòmica de tal envergadura.

Es reforma la llei el 19 de febrer de 1942 passant les competències a les Audiències Provincials, derogant-se la llei per a l'obertura de nous expedients, el 13 d'abril de 1945 encara que els antics van seguir el seu curs fins 1966.

.
Aquesta forma de repressió pretenia eliminar tota possible activitat socioeconòmica dels desafectes, per als quals significa un escarment i una pressió per a dissuadir-los de retornar a la vida política. És el vessant legal o judicial de l'expoli econòmic als vençuts que en molts casos ja s'havia fet extrajudicialment, consistent en el vulgar pillatge que afecta al poble pla després de l'avanç de les tropes nacionals o en el moment de triomfar la rebelió militar.

 La Llei de Responsabilitats Polítiques és una aberració jurídica pel seu caràcter retroactiu, afectant a fets comesos des d'octubre de 1934 i pel seu caràcter pòstum, ja que en cas de mort de l'inculpat o en cas d'ignorar-se el seu parador, la seva responsabilitat recau en els seus hereus o familiars, sent multats i perdent els seus béns fins persones afusellades en l'any 1936. Es castiga tant la subversió o acció en contra del cop militar com l'omissió d'ajuda o oposició al mateix. S'obria expedient automàticament per ostentar algun càrrec en partits de l'extint Front Popular, ser inculpat en Consell de Guerra, ocupar càrrecs en el govern,  ser diputat , i als candidats o interventors del Front Popular en les eleccions de 1936.

 L'actuació d'aquests tribunals de responsabilitats polítiques incideix de gran manera en les relacions socials i en les relacions personals sobretot en les poblacions menudes, afecta a més població que els consells de guerra amb una funció d'escarment social, neutralitza dissidències i genera passivitats submisses. “Liquidar culpas”, “borrar yerros”, “firme voluntad de no volver a extraviarse”, són alguns dels objectius literals que persegueix aquesta llei.

La majoria dels expedients eren sobreseïts per la insolvència dels inculpats però la mera amenaça de sanció ja exerceix un caràcter intimidatorio. Persones republicanes destacades de posició acomodada van quedar en la ruïna, multes de 200 o 500 pessetes, significaven en l'època el salari d'un o dos mesos, en un temps de fam i subsistència.

Els expedients de responsabilitats polítiques de la província de Castelló que es troben en l'Arxiu Provincial de Castelló, ascendeixen a més de 3000 segons fonts del mateix arxiu, no sabem el nombre total, si que ens han informat que no estan tots i que persones que han buscat el seu no l'han trobat, però dades d'altres províncies similars a la nostra, com la d'Albacete amb 4100, els 4000 de Lleida, 1600 de Càceres, 4000 d'Alacant, 5000 de Valladolid, ens fan pensar que no serien molts els que faltaran encara que també trobem el cas de Granada amb més de 20.000 expedients oberts. Les mateixes fonts de l'Arxiu també destaquen l'estat i lloc on van ser rescatats, en uns soterranis del palau de justícia, escampats desordenadament pel sòl, el personal de l'arxiu es va dedicar a confeccionar llistats per municipis, alfabètics i conservar-los en arxivadors numerats per a així posar-los a la disposició dels investigadors.

L'expedient conté una informació molt important des del punt de vista qualitatiu, hi ha documentació diversa i variada que no sols ens ofereix informació de la repressió econòmica, doncs en més del 80% d'expedients consultats apareix una còpia de la sentència del consell de guerra que ens informa de les acusacions, el delicte i condemna de l'inculpat, quan aquesta sentència no apareix ho fa un document de la Comisaria de Investigación y Vigilancia de Castellón que és la qual dóna lloc a l'expedient, informant a les autoritats judicials amb un llenguatge moltes vegades desmesurat “asesino, extremista, saqueador”, de la suposada perillositat de l'individu per a així iniciar un expedient.

El juzgado de instrucción inicia les providències i diligències oportunes de l'expedient recaptant informació de la conducta de l'inculpat i de la seva situació econòmica a les autoritats locals, guàrdia civil, ajuntament, falange i al capellà del municipi (aquí podem veure la gran implicació de l'Església en la repressió, informa gairebé en la totalitat dels casos i els seus informes sobre conducta no difereixen dels de la Guàrdia Civil o Falange, sent en alguns casos molt durs, especialment alguns dels realitzats pel clero rural, potser el més perseguit durant la guerra). Aquests informes ens donen a conèixer altra faceta de la repressió moltes vegades oblidada, la dels repressors. En la ciutat de Castelló emeten informes els alcaldes Vicente Traver i Benjamín Fabregat, molts dels informes de la Guàrdia Civil els realitzen Emilio Bellés i José Esteve Serrano, també apareixen informes del capellà Joaquín Balaguer i els de Falange Espanyola i de les JONS de José Gascó i Asensi són particularment durs i bel·ligerants, com el d'Escuder Altava qualificat de “escopetero, de pésima moralidad y del que su mujer contaba por todas partes que su marido era el que tenía más valor para asesinar fascistas” o el de Bautista Ferrando, venedor de premsa i propietari d'un kiosco, cec i acusat de desitjar la mort de feixistes del que es diu “su falta de luz le ha producido un carácter de extrema irascibilidad”, el qual va ser acusat a sis anys de presó simplement per fer propaganda revolucionària i a favor de la República.

  També trobem algunes vegades al·legacions dels acusats sobre les seves actuacions o sobre els seus recursos econòmics, la major part d'ells incidint en la seva condició modesta, la seva falta de recursos i la necessitat de mantenir a una família en molts casos amb fills menors d'edat. Finalment trobem la sentència i la multa corresponent, i posteriors documents que anuncien el sobreseïment per falta de disponibilitat econòmica de l'acusat o la seva família, amb els consegüents recursos.

  La fase d'instrucció dels expedients ens dóna a conèixer d'aquesta forma aspectes de la vida diària, antecedents polítics, econòmics i ideològics de les famílies i les dramàtiques experiències viscudes. Els informants d'ofici i els delators voluntaris són igualment un potencial enorme d'anàlisi d'una repressió invisible d'eficàcia inqüestionable, l'inculpat no es troba físicament en un jutjat, però deu presentar papers, sap que se li està investigant, un jutge fa un resum del seu perfil polític i de les seves actuacions, les forces locals emeten informes i un tribunal el sentencia. Les penes no són visibles, però sofreix confiscacions, inhabilitacions, estranyament, l'amenaça d'una sanció econòmica encara que al final no fos efectiva era terrible i es convertia en un arma de ferri control social, al produir-se en un temps que els recursos monetaris tot just arribaven per a la subsistència.

He estudiat 180 expedients dels aproximadament 350 que consten com pertanyents a persones veïnes de Castelló de la Plana, més del 50% del total, percentatge suficient per a establir unes dades i un mostreig fiable des de diferents paràmetres.

He confeccionat una fitxa tipus per cada expedient en la qual estableixo dues àrees clarament diferenciades, les quals fan referència a les dades personals i l'àrea de les dades judicials i penitenciaris. La primera comprèn el nom i cognoms de l'acusat, la seva edat a l'inici de l'expedient, el seu estat civil, la seva professió, el seu domicili i la seva filiació política, dada aportada per la sentència del consell de guerra i informes de les autoritats locals, encara que de vegades hi ha disparitat d'informacions. En l'àrea judicial i penitenciària he considerat convenient apuntar el nombre de l'expedient, el jutjat que l'instrueix, doncs hi ha alguns casos de castellonencs jutjats en altres províncies, o de l'Audiència provincial quan és l'òrgan instructor, i les dates d'inici i fi de l'expedient, també inclou dades sobre el consell de guerra la seva data i plaça on se celebra. La major part de Consells de Guerra se celebren a Castelló, encara que trobem alguns a València i a Borriana, Vinaròs, Morella i Sogorb, que van ser seu de tribunals militars en els anys 1938 i 1939. He anotat igualment les acusacions als inculpats, extretes del Consell de guerra o informes de les autoritats locals, el delicte pel qual és acusat (excitació, provocació, auxili o adhesió a la rebel·lió) i la condemna imposada, la sentència per part del tribunal i la resolució de l'expedient amb el sobreseïment del mateix per insolvència o el pagament i compliment de la pena. Per fi també és interessant conèixer la localització de l'individu mentre es tramita l'expedient, si es troba en el seu domicili, llibertat condicional o presó atenuada, presó en la qual està reclòs i establiment de treball penitenciari, o si ha estat executat, és curiós destacar en aquest aspecte de la falta d'informació sobre la víctima, a més de la dels familiars, d'autoritats locals que diuen en els seus informes ignorar el parador d'un individu quan fa mesos ha estat executat, és altra faceta de la repressió, la desinformació, la qual produeix la desmemoria.

De les informacions extretes es poden realitzar diversos estudis després de confeccionar les corresponents estadístiques, que donada la proporció d'expedients estudiats poden ser bastant indicatives.

Quant a les dades sobre la professió dels acusats, apareix informació sobre la mateixa en 148 dels expedients estudiats. Destaca l'equilibri de grups i sectors laborals, en contra del predomini del sector primari (jornalers, llauradors) d'altres estudis locals o provincials, o del sector de treballadors de la construcció i artesans en petits municipis de la Plana (Castelló es tracta d'una ciutat capital de província, amb les corresponents delegacions de l'administració estatal, organismes oficials i d'unitats militars).

El 16% dels expedients correspon al grup més nombrós, el de jornalers i llauradors (una proporció que s'apropa al 50% en estudis d'altres llocs), sorprèn el 15% pertanyent a cossos de seguretat (guàrdies d'assalt, carabiners i militars), el 13% d'artesans i treballadors qualificats manuals (ferrers, boters, espardanyers), hi ha un 12% de peons, obrers de vila i paletes, 12% de comerciants, empleats i escrivents (classes mitges urbanes).

Els altres grups minoritaris no arriben al 5%, destaquen industrials, funcionaris de l'administració entre els pertanyents als cossos docents com el mestre Vicente Artero, el catedràtic de llatí, Sapiñá Cabrera (diputado a Cortes del Front Popular per Castelló), a qui fugit a l'estranger, se li va aplicar una condemna de 15 anys d'estranyament i pèrdua total de béns. Bernat Artola, absolt a pesar de ser acusat de ser encarregat de curs en l'Institut Ribalta nomenat pel ”gobierno rojo” i membre del Institut d’Estudis Valencians, en el seu expedient es poden veure les seves al·legacions i els informes a favor de coneguts testimonis com l'alcalde Benjamí Fabregat, Eduardo Codina, Sánchez Gozalbo, Sanz de Bremond). També destaca en aquest grup el cas del castellonenc Joaquin Guillén Tarazona, mestre a Cirat, condemnat a 20 anys de reclusió major per ser “propagandista de ideas disolventes tanto en la escuela como en la vía pública”, “dibujo a los nacionales ante los niños como unas bestias feroces” i va ser “asesor revolucionario que participó en destrucción de la iglesia del pueblo”. Trobem també 6 ferroviaris (un sector fortament polititzat i castigat per la repressió com també l'apareix en altres estudis), 5 professions liberals (2 advocats, 2 metges i 1 enginyer, el pare de l'actual alcalde de Castelló , José Luis Gimeno Barberia, oficial d'exèrcit republicà).

Igualment estudiem l'adscripció política, trobant en ocasions duplicitat de casos al formar part individus d'un partit i un sindicat al mateix temps.  

   L’entorn del 20/25% dels acusats dels quals disposem aquesta informació pertanyien al partit socialista, la UGT i la CNT, un percentatge un poc inferior 10-12% a Izquierda Republicana, altres partits minoritaris d'esquerra són el POUM amb 7 expedientats, entre ells Tobías Navarro Gallego, condemnat a mort per haver format part com vocal del Tribunal Popular que va condemnar a mort als falangistes Cernuda i Velasco, sense conèixer-se el seu vot, 8 d'Unió Republicana i 5 comunistes ( un nombre molt baix al tractar-se d'una informació de l'any 1936, en contraposició a la rellevància del Partit i els seus seguidors en el transcurs de la guerra).  Els casos més freqüents de duplicitats són, Socialistes-UGT, Izquierda Republicana-CNT i Izquierda Republicana-UGT.  Trobem 7 expedients en els quals els acusats són de partits no pertanyents al Frente Popular, 4 del partit Radical, 1 falangista i 2 de dretes tradicionals com el cas del farmacèutic Vicente Calduch acusat de pertànyer a una lògia masónica, el qual compte amb importants informes favorables de personatges influents com Benjamí Fabregat, posteriorment alcalde de Castelló, sent el seu expedient sobresegut finalment, i el de Sebastián Pla Roca, del partit Radical, el qual va dirigir l'agència de duanes en l'etapa republicana, és multat amb 50.000 pessetes per haver expulsat durant la guerra a treballadors dretans de la seva empresa i per pràctiques comercials sospitoses, acaba pagant 25.000.

En un 10% dels expedients estudiats la sentència del consell de guerra era de pena de mort, en un 28% dels expedients hi havia condemnes a cadena perpètua o entre 20-30 anys de reclusió, condemnes corresponents al delicte d'adhesió a la rebel·lió, el 22% entre 6 i 20 anys, un 11% de condemnes inferiors als 6 anys de presó i un 12% d'absolucions (penes corresponents del Codi de Justícia Militar de reclusió major menor, presó major i menor). S'observen altes condemnes per als afiliats a la CNT, els ferroviaris, i els inculpats acusats de pertànyer a a milícies, comites populars, columnes com la Sales Sala, Torres Benedito, bandes com la dels Inseparables o la Desesperada, era suficient la seva pertinença a aquests grups per a acusar-los de detenció i assassinat de persones de dretes (són fets que eren portats a terme per aquests grups i la responsabilitat requeia en l'individu que pertanyia a ells), encara que no constés la seva participació material. Els dretans són absolts o amb condemnes inferiors a 6 anys. Condemnes altes també per a dirigents i alts càrrecs del règim i administració republicana, alguns d'ells fugits i exiliats, als quals se'ls fa “moralmente responsables de los excesos y asesinatos cometidos durante el periodo rojo”, com consta en algunes sentències de consells de guerra, tal és el cas de Santos Moliner condemnat a 30 anys de reclusió, alcalde de la ciutat durant uns mesos. En tots els expedients no es troba informació sobre la multa o altres condemnes accessòries com inhabilitació absoluta, pèrdua d'ocupació o confiscació de béns, sols en 22 casos és pagada la multa en part o en la seva totalitat, nombrosos expedients acaben en sobreseïment malgrat ser imposada una condemna pecuniària per la falta de recursos de la víctima, hi ha 8 casos amb multes superiors a les 25.000 pessetes, 39 oscil·len entre les 2500 i 5000 i 35 inferiors a 2.500.

 Sobre la localització dels expedientats el 3% es troba en situació de “destierro o extrañamiento”, el 8% fugits, tots ells càrrecs polítics, membres de l'administració i industrials, com és el cas de l'industrial Lara Bagán, un dels màxims dirigents del Comitè del Front Popular qualificat de “indeseable y peligroso para el Nuevo Estado” i de Pascual Albella, delegat d'Hisenda a Castelló, condemnat en absència a l'estranyament durant 15 anys, la inhabilitació absoluta i la pèrdua total de béns. El 29% dels inculpats es troben o han passat per la Presó de Castelló mentre que el 31% compleixen condemna en altres presons, el 15% són localitzats en el seu domicili, mentre que 14 expedientats han estat executats, el 13% dels expedients que contenien informació sobre el seu parador, a pesar de la qual cosa continua l'expedient, recaient la sentència en la vídua o familiars.

El nombre de dones formades en aquests 180 casos és de 6, el són per acusacions de pertinença a associacions antifascistas, partits polítics, propaganda política, saquejos o destrucció d'imatges religioses, com és el cas de Dolores Peris condemnada a la multa de 1.000 pessetes i un any de “extrañamiento” per ser Delegada de Dones Antifascistas.

Per a ACABAR, només em queda animar a joves investigadors, víctimes, testimonis i familiars de víctimes de la repressió a entaular comunicació i establir contactes que possibilitin la recuperació d'importants testimoniatges de la història oral, eix fonamental per als investigadors. El coneixement històric basat en anys d'investigació i contrast amb altres investigadors mai és políticament neutral, tampoc el pretén ser, doncs un dels seus propòsits és impedir que els hereus del franquisme blanquegin encara mes el seu passat violent i repressiu.

Es deuen realitzar les investigacions necessàries amb rigor històric, per a donar a la tragèdia que va suposar la guerra civil i les persones que en ella van participar, el tractament que es mereixen. Com historiadors hem de continuar el camí obert a la investigació amb treballs rigorosos, ben escrits i difosos, lluitar per crear espais públics de debat.    L'Art. 3 de la Resolució del Congrés dels Diputats del 20 de novembre de 2002 diu “el congreso de los diputados reafirma una vez mas, el deber de nuestra sociedad democrática  de proceder al reconocimiento moral de todos los hombres y mujeres que fueron víctimas de la guerra civil española, así como de cuantos padecieron más tarde la represión de la dictadura franquista. Instamos a que cualquier iniciativa promovida por las familias de los afectados que se lleve a cabo en tal sentido, sobre todo en el ámbito local, reciba el apoyo de las instituciones evitando, en todo caso, que sirva para reavivar viejas heridas o remover el rescoldo de la confrontación civil”. Desgraciadament encara estem lluny d'arribar a aquest projecte, però crec que estem avançant, en la immensa tasca que pretén com va dir Emilio Silva, nét d'una de les víctimes desenterrades recentment en la fossa comuna de Priaranza del Bierzo, “devolver la identidad a aquellos hombres que fueron asesinados y desaparecieron por soñar un mundo más justo”