Francisco Pastor Fabregat

Sóc Francisco Pastor Fabregat, vaig nàixer a Castelló i tinc 91 anys. He treballat tota la meua vida a la Llotja del peix del Grau de Castelló com a XXX, 52 anys, des del 10 de març del 1927 fins al 30 de juny del 1979, excepte els anys de la guerra.

La guerra... la guerra va ser un cas que no s’hauria d’haver produit. El 7 de juliol del 1937 em van cridar per ingressar al Quarter de Infanteria de Marina del Regiment naval no. 1, sota el comandament del Coronel Baeza a Cartagena. Allà estava la base naval i el quarter de infanteria, jo vaig ingressar en infanteria, en tenia 23 anys. Vam fer la instrucció durant un mes aproximadament, després vaig passar a Torrevella seguint amb la instrucció, per ser destinat a la Brigada no. 95 en la Quarta Companyia de Infanteria dins el 6è Batalló de la Brigada sota el comandament del Comandant Luque.

De Cartagena vam eixir cap a El Puig (L’Horta, València), dormíem al palau del Puig. Ens van donar armes i equipament, i després d’uns dies de instrucció per les muntanyes de Sagunt vam eixir cap al front de Terol (tossals d’Alsina i Viciedo). Anàvem a fer una operació destinada a tallar la carretera Terol – Saragossa, però per uns rumors vam saber que s’havia suspés per causes desconegudes. Ens van traslladar des de Mora de Rubielos (Terol) a Diezma (Granada). Després a Bejijar (Jaén), on vam fer maniobres de instrucció a les muntanyes d’Olivares (Jaén). Des d’aquesta zona ens traslladaren novament a Puçol (L’Horta, València). Des d’allà vam eixir cap al front de Terol.

A Terol, el 21 de desembre del 1937 hi va haver una batalla molt gran (jo no he conegut la de l’Ebre). Estàvem a una temperatura de 15º sota zero, hi vam passar 41 dies. Durant les operacions vaig passar a la 4a Companyia d’ametralladores. Aquestes unitats van operar en la posició de Los Almorrones a prop del Campillo. Allà m’hi vaig salvar d’un bombardeig de l’aviació de les forces enemigues el 26 de desembre del 1937, que va ser un dels més violents de tota la contesa.

Hi havia sis barraques i va caure una bomba on jo dinava tots els dies, tots van vindre correns pensant-se que havia mort i, en vorem, em deien: Fabregat ! i m’abraçaven. El cas és que aquell dia em vaig quedar en una altra barraca, a uns vint metres, i eixa va ser la meua sort. Després, el 29 de desembre del 1937 em vaig salvar novament d’un atac d’artilleria, fet pel General Aranda amb 480 canons, seria un dels atacs més grans de tota la guerra. En eixe atac d’artilleria un obús va encertar de ple l’ametralladora destrossant-la i fent-la miques; li va tallar el peu al Caporal Montoro del Cabanyal (València), per sort jo (que era el primer proveïdor) i la resta resultàrem il·lesos. Per la nit (segurament degut a les baixes que vam tindre) ens van rellevar per una altra brigada, era el dia 30. Empaitats per l’aviació vam baixar fins la riba del Millars.

El dia 30 va ser la històrica nevada, la més gran, ens van portar cap a una era per la carretera que menava cap a Conca, la neu va anar cobrint-ho tot, no es veia res. El dia 31 estava tota la carretera coberta, i no ens podien dur menjar. Vam estar així fins el dia 6 de gener del 1938, quan, amb sis matxos ens van fer arribar mitja ració per cadascú, consistia en mig pa i un poc de carn. El dia set ens van ficar dins d’un camió destapat i ens van dur als pobles de Villaespesa i Villaestar. En la presa de Terol s’endugueren presoners republicans a la presó de Sant Miquel dels Reis (València), el dia que es va rendir Terol, els nacionals van arribar fins la mola, dalt de l’estació; ens assetjaven disparant-nos, no ens van donar de pur miracle. A Terol hi vam estar 41 dies. Un altre company del Grau i jo teníem els nostres capots (deien que eren txecs, però no ho se cert), i almenys ens podíem tapar. A Los Almorrones els nacionals es van fer forts i van morir molts republicans, recorde que em va impressionar especialment la mort d’un tinent. En la plaça on estava el Banc d’Espanya, destruit per l’artilleria, volaven els bitllets, però no servien de res. Els italians i els alemanys tenien una artilleria molt forta.

Al cap d’uns dies ens van traslladar a tota la brigada a Navacerrada (Madrid), ens van donar roba i ens vam dutxar, estàvem plens de polls, jo encara tinc a la cama una part on no em creixen els pèls de tant que em vaig rascar pasamos les “ancoretes”.  (?)

D’allà ens van dur a Maella (Saragossa). Els primers dies del març del 1938, el dia 9, recorde que va començar una ofensiva nacional molt violenta, amb un gran desplegament de mitjans bèl·lics, artilleria, carros de combat i aviació, nosaltres havíem de retirar-nos per les planures d’Aragó, va ser un desastre. El material nacional era molt superior al republicà.

De l’aviació nacional només vaig vore caure un avió en tota la guerra (crec que un Fiat), hi havia dins un soldat italià mort, portava una foto de la seua dona i el son fill.
De l’aviació republicana vaig vore caure uns quants. El dia 10 recorde que era el meu aniversari, anàvem corrent en desbandades de poble en poble, jo anava amb ametralladores, estàvem sense menjar i encara vam tindre sort perquè vam trobar un camió amb queviures, u de Borriana i jo vam agafar tres o quatre pans, alguns pots i tabac. L’aviació passava per damunt nostre. Havíem de saber col·locar-nos per tal de salvar-nos, ens ficàvem estirats a terra paral·lels a la direcció dels trets. Així vam estar vint dies retrocedint fins la mar. A uns quinze kilòmetres de la mar, a Valdegolfa, ens vam reagrupar les brigades 95 i 96, més 800 hòmens que van vindre, i vam formar la 94 Brigada de Infanteria de Marina i el 6è Batalló d’ametralladores sota el comandamentdel Capità Francisco Tari  (de la Companyia) i de Ginès Sanchis Balibrea (de la Brigada).

El 24 de maig del 1938, el 6è Batalló va atacar l’Ermita d’Esplà per tal de tallar la carretera de Sort i així alliberar la 43ena Divisió que deien que estava assetjada i tallar la comunicació dels nacionals, però no vam poder tallar les línies enemigues i vam tindre gran quantitat de baixes. Ens vam retirar, per fi, suspenent-se l’atac (segons els rumors dels soldats) que s’havia de fer el dia següent per part del 7è Batalló.

També vam participar en el front de Sant Corneli i en el pla de Tremp, allà estàvem molt a prop de l’enemic, se sentien les seues veus, parlàvem. De nit des dels nius d’ametralladores, sense fil d’arams, era quan rebíem les municions i el menjar ja que els teníem molt a prop. Fèiem guàrdia de dia i de nit, parlàvem amb l’enemic; els nacionals ens deien que ens convidaven a prendre el bany a la platja de Castelló perquè en aquells dies havien entrat els nacionals a Castelló. En aquesta posició estant, va ser quan el capità em va enviar a l’escola de la brigada al Cadí (Lleida) per estudiar la “capacitació” per ser cap de morters. Vaig eixir de l’escola en la 9a posició d’una promoció de quaranta entre caps i soldats, dos per companyia, era el mes d’agost del 1938.

En incorporar-me com a cap de morters, em van destinar a les operacions del 7 de novembre de 1938 al pas del riu Segre, on es va ocupar el poble d’Oliola i on férem gran quantitat de presoners, entre ells una companyia de la Guàrdia Civil capturada per la Brigada. Vam creuar el riu Segre amb l’aigua al coll, vaig pensar que se’m banyaria la foto de la meua xicota, però no es va banyar, encara la conserve a la meua cartera. Allà va esdevenir la desaparició d’un home, auxiliar meu i anomenat Manuel Figueres Figueres, el dia 21 de novembre quan passàvem per Oliola i d’altres pobles.
Portàvem l’ametralladora de 32 kilògrams, el canó de 19 kg el portava el caporal i els soldats les cartutxeres (tres en cada cinta) amb 150 bales. Jo pegava moltes morterades, ja era un veterà, arribava als 3.000 metres. Després de violents atacs, ens van donar l’ordre retirada i vam ser la darrera companyia que va passar pel pont (instal·lat per creuar a primeres hores del dia) fent-lo volar pels aires darrere nostre.

D’allà ens van portar als Pirineus, era la gran ofensiva enemiga sobre Catalunya, des de l’abril ja hi havia arribat Franco i Catalunya restava aïllada, i nosaltres hi anàvem cap amunt, cap als Pirineus, abans de fer-se de nit va començar a ploure i nevar. Anàvem de retirada el dia 16 d’abril del 1938 quan ens vam trobar amb els nacionals i ens van preguntar: Qui sou?, el nostre oficial va contestar: Requetés! i mentres ens feia senyals amb el braç per fer-nos retrocedir. Vaig tirar el morter perquè si em trobaven amb ell era massa evident. Aquells van dir: Fuego! , van morir el tinent i un amic meu. Una bala em va passar rascant l’orella i em va fer sang, aquell era el tercer ensurt, per sort no vaig necessitar assistència sanitària.
Quan allò del Segre les canonades ens van passar a prop a centenars.

Ens vam retirar fins el dia 21 de desembre del 1938, quan va començar la gran ofensiva nacional contra Catalunya. Ens vam defendre fins el 31 de desembre, quan ens van agafar com a presoners a tota la companyia. Ens van portar a un corral que hi havia en una era, els 92 companys de la Brigada 94 d’Infanteria de Marina, del 1r  Regiment Naval de Cartagena, més 7 o 8 civils de la zona. No hi cabíem, de nit tots drets i sense menjar. Al dia següent la Guàrdia Civil ens va ficar en filera i ens preguntàvem d’on érem, li vam dir que del 6è Batalló, i quin ensurt!, perquè del 6è Batalló es deia que van afusellar al Segre a una companyia de la Guàrdia Civil. Jo no ho vaig vore, no ho sé. D’allà ens van dur al teatre de Tremp, on un oficial ens va prendre declaració i ens van donar menjar. D’allà ens van portar a un magatzem anomenat “San Juan” a Saragossa. D’allà a Barbastre, després Bujaraloz i finalment al camp de concentració de la Merced, a Pamplona (era un seminario, i es deia “Departamento San Luís”). Corria l’any 1938.

Al segon dia al camp de concentració anava jo amb un “xiqüelo” que era de Belchite i ens vam creuar amb un Guàrdia Civil, ens miràrem amb ell i li vam mantindre la mirada, es ficar a escridassar-nos. En el camp hi vaig estar pocs dies, però hi havia menjar. Quan estàvem combatent el menjar sí que va ser deficient, sempre llentilles i trossos de pa. Vaig perdre 10 kg, però a l’exèrcit republicà érem camarades, ni es furtava ni es pegava. Teníem un comissari polític per cada companyia que per força havia d’esser comunista. Jo mai no vaig voler ser comunista. L’únic cas de maltractaments que jo vaig vore va ser amb un amic nostre de València. El van denunciar com si fóra feixista per alguna cosa que va dir. Aleshores tot el batalló va demanar  que el perdonaren i així es va fer. Va tindre mala sort perquè als quatre dies el va matar un canó en plena batalla.

El primer de tots els caporals del camp, era fill del director de la presó Model. Al bàndol nacional hi havia més menjar, però la disciplina era cruel. Els presoners hi estàvem tots mesclats. Jo, per sort, encara tenia el meu capot i gràcies a ell ens tapàvem tres persones. Al magatzem de San Juan vam passar molt de fred, hi havia presoners de l’Ebre i hi compartíem el menjar. Com he dit la disciplina era terrible, et portaven a bacs. Cobràvem 15 pessetes al mes, al bàndol republicà 300 pessetes, encara que no hi havia res per comprar. Quan em van agafar presoner jo no tenia diners, perquè els enviava a casa.

Al camp de concentració no féiem res, només eixir al pati a córrer tots els dies. Allà estant em van enviar l’aval d’En Rafael Arias, cap del magatzem de la Panderola. Em vaig portar un ensurt enorme, perquè em van cridar a les deu de la nit, que era quan cridava la Guàrdia Civil quan et mataven. Jo pensava, jo no he fet res. Vaig baixar a l’oficina i em van comunicar que al dia següent m’incorporava a l’exèrcit nacional, al Regiment 22 de Burgos; així que jo i un altre xic (que després va ser acomodador al cine Saboya de Castelló) cap a Burgos. Després d’uns dies d’estar-nos a Burgos, van dir que mancaven 70 voluntaris per la Legió Italiana, jo era cap de morters i tenia el número 27. Havien agafat fins el 25, sabia que si no hi havia voluntaris m’agafarien per la força, però vaig tindre sort.

Finalment, m’encarregaren d’anar amb una altra companyia, encarregat d’anar amb una mula per abastir les trinxeres i no vaig haver d’atacar, cosa molt perillosa a la Legió. No vaig haver de pegar ni un sol tret als meus. El quarter estava en un seminari. En la Legió molts estaven casats i la paga era major, de 210 pessetes. Jo li escrivia a la meua xicota i a ma mare però no sabia res d’elles, una volta vaig estar sis mesos amb els diners sense poder enviar-li’ls fins el dia 3 d’abril del 1939, era el Diumenge de Rams, me’n recorde.

L’ú de maig del 1939 vaig tindre un permís de vuit dies per anar al Grau. El 24 de juny van arribar les forces nacionals i el 7 de juliol al quarter de Miranda de Ebro (Burgos) m’enviaren cap a casa llicenciat. Recorde que en el viatge cap a Castelló vam passar per Madrid amb 300 pessetes a la butxaca i un d’Amposta i jo ens vam anar a sopar a un bar.

Ara no he tingut dret a cobrar després de tant de patir al front. Quan t’agafaven presoner havies de llançar els galons perque no et mataren, però jo vaig ser caporal des del mes d’agost de 1938 fins el 31 de desembre del 1938 i em van pujar la paga.

Quan va acabar la guerra portava en bicicleta a la meua dona a l’estació per vendre peix en Nules. Anàvem sobre les 5 o les 6 de la matinada, veíem com passaven els camions que venien de la presó i sentíem els trets. Hi havia republicans molt valents perque cridaven Visca la República! quan anaven a matar-los.

En la guerra vaig vore molts morts, havia hagut d’apartar ferits  i cadàvers a la trinxera, fins i tot un amic meu d’Orpesa va morir a una barraca de les trinxeres amb els budells fora; però açò era diferent, era estremidor vore passar els camions i sentir els trets de mort.